El temps. editorial
Aquesta setmana es debaten les esmenes a la totalitat dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) del 2008. En principi, l’executiu de José Luís Rodríguez Zapatero té prou suport per a esquivar aquest tràmit i encarar la negociació dels pressupostos amb un parell de setmanes de coll. Així i tot, el marge de suport a l’executiu espanyol al Congrés de Diputats per dur endavant els pressupostos és molt ajustat. La tramitació a les Corts espanyoles posa de manifest diversos símptomes de l’actual situació política a l’estat espanyol. A part de l’esmena a la totalitat presentada pel PP, també CiU, ERC i ICV n’hi presenten de pròpies, als comptes del govern espanyol per a l’any vinent. Totes tres formacions han estat aliades habituals –per a àmbits i moments diferents– de l’executiu de Rodríguez Zapatero. Però ara les tres formacions catalanes opten per donar suport al retorn dels pressupostos a l’executiu. Els argumentaris són diversos, però coincideixen a no observar prou garanties en els compromisos inversors de l’estat espanyol a Catalunya previstos pel nou Estatut català. Els jocs de mans que el mandatari espanyol ha fet durant la legislatura han acabat minant la confiança que inicialment Zapatero havia despertat en la classe política catalana, en contraposició a la duresa de l’etapa de la majoria absoluta del PP de José María Aznar. Però els incompliments de moltes promeses –no tan sols la de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya, sinó també les de qüestions tan sensibles com el retorn dels documents espoliats pel franquisme, emmagatzemats a Salamanca, o la reforma del Senat, el reconeixement real de la pluralitat lingüística de l’estat spanyol, el reconeixement del català a Europa...– han liquidat aquest crèdit i han convertit el líder socialista en un mal menor, en comparació amb el PP. Però aquesta falta de confiança també reflecteix un altre element: la debilitat dels representants polítics catalans a Madrid. Una debilitat que neix de la divisió i la incapacitat d’establir uns objectius estratègics de país comuns prioritaris. Va passar en el procés de negociació estatutària, però ha estat la pauta d’actuació de tota la legislatura, i ha permès al PSOE de poder negociar a tres bandes i a la baixa amb els representants catalans al Congrés. I això sense parlar del PSC: 21 diputats al Congrés; seria el grup català més gran. Però els socialistes catalans encara han de plantejar-se si continuen integrant passivament el magma del mal menor o, per contra, assumeixen un nivell de responsabilitat més alt amb els seus electors i esdevenen una veu pròpia.
Aquesta setmana es debaten les esmenes a la totalitat dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) del 2008. En principi, l’executiu de José Luís Rodríguez Zapatero té prou suport per a esquivar aquest tràmit i encarar la negociació dels pressupostos amb un parell de setmanes de coll. Així i tot, el marge de suport a l’executiu espanyol al Congrés de Diputats per dur endavant els pressupostos és molt ajustat. La tramitació a les Corts espanyoles posa de manifest diversos símptomes de l’actual situació política a l’estat espanyol. A part de l’esmena a la totalitat presentada pel PP, també CiU, ERC i ICV n’hi presenten de pròpies, als comptes del govern espanyol per a l’any vinent. Totes tres formacions han estat aliades habituals –per a àmbits i moments diferents– de l’executiu de Rodríguez Zapatero. Però ara les tres formacions catalanes opten per donar suport al retorn dels pressupostos a l’executiu. Els argumentaris són diversos, però coincideixen a no observar prou garanties en els compromisos inversors de l’estat espanyol a Catalunya previstos pel nou Estatut català. Els jocs de mans que el mandatari espanyol ha fet durant la legislatura han acabat minant la confiança que inicialment Zapatero havia despertat en la classe política catalana, en contraposició a la duresa de l’etapa de la majoria absoluta del PP de José María Aznar. Però els incompliments de moltes promeses –no tan sols la de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya, sinó també les de qüestions tan sensibles com el retorn dels documents espoliats pel franquisme, emmagatzemats a Salamanca, o la reforma del Senat, el reconeixement real de la pluralitat lingüística de l’estat spanyol, el reconeixement del català a Europa...– han liquidat aquest crèdit i han convertit el líder socialista en un mal menor, en comparació amb el PP. Però aquesta falta de confiança també reflecteix un altre element: la debilitat dels representants polítics catalans a Madrid. Una debilitat que neix de la divisió i la incapacitat d’establir uns objectius estratègics de país comuns prioritaris. Va passar en el procés de negociació estatutària, però ha estat la pauta d’actuació de tota la legislatura, i ha permès al PSOE de poder negociar a tres bandes i a la baixa amb els representants catalans al Congrés. I això sense parlar del PSC: 21 diputats al Congrés; seria el grup català més gran. Però els socialistes catalans encara han de plantejar-se si continuen integrant passivament el magma del mal menor o, per contra, assumeixen un nivell de responsabilitat més alt amb els seus electors i esdevenen una veu pròpia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario